Ets un sol. Sempre vas abocant dia.
Font ets de cel que despertes abril
amb el teu peu, la nata més subtil
del camí que s'estrella quan te guia.
¿Quin aire amarg, quin so de gelosia
tens tu, que, tot vessant, mansa i humil,
si et vull beure de llamp uses l'estil,
deixant-me als llavis set penjada, impia?
Per tu me lladra el cor un lamentable
crit negre, com una aigua amortallable.
Líquid lladrar amb passió de cel!
I tot jo mor en soledat obscura.
I a tu et pugen abrils, oh, criatura
capaç de convertir un lladruc en bel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada